Mirant al futur: i si els somnis...

La feina de mestre, d'educador, no és gens fàcil ni senzilla, i en qualsevol cas té compensacions que no es paguen només en diners. Tampoc penseu que treballaria per la cara, eh? Avui tot el grup hem anat a la sala d'ordinadors. Era el darrer dia abans de vacances. La Marta, en Campa i l'Alba havien d'aprofitar per començar a participar en el blog i tots plegats ens hem trobat per a registrar-nos com a darrera feina. I hem quedat que ja penjaria algun comentari per a què hi penséssim i poguéssim dir tots la nostra (aquest que ara llegeixes).
Tenia pensat altres temes, més de temari oficial d'escola, però ho he canviat perquè algú, i aquest algú potser ho recordarà, m'ha dit que calia que ho posés aviat, ja que si marxava fora de vacances no ho podria fer. M'ha il·lusionat (als que ens diuen algunes persones "ximplets" ens sol passar això de la il·lusió) creure que ho deia de veritat. De fet crec en allò que dieu perquè després sabeu que teniu el compromís de fer-ho (i si no, millor callar, oi?). De fet són coses que estem aprenent junts (porto 44 anys aprenent, sobretot per tenir la sort de compartir la vida amb gent que m'ensenya): responsabilitat, creure en un mateix o en una mateixa, ser conscients que teniu moltes virtuts que cal que comencin a amagar alguns defectes que ja fa massa que ensenyeu, cal que caduquin!
Llegint el que vau escriure es veia clar que no només sabeu canviar. També voleu. I, en aquest cas, voler és poder. I ara arribem al quid de la qüestió. Esteu acabant una etapa important de la vostra vida, si més no, de la vostra vida escolar. El món no acabar amb l'ESO, però mira, entre tenir-la o no... val la pena lluitar-hi, no? Crec que no hi ha ningú ja al costat del passadís on vol dir No (i això només ho entendrem nosaltres, recordeu la fila i el Si/No, oi?). Ningú.
En qualsevol cas us demano, ara que esteu de vacances, més relaxats (ara de forma legal, no com quan algú es relaxa a classe, quan no toca...) us vull demanar un exercici... d'imaginació. Sí, imaginació.
Abans us he dit que la vida d'un mestre o d'un educador no és senzilla. Potser el que ho fa menys és que tractem amb persones, tot i que això també ho fa meravellós i atractiu, creieu-me. Mai hi ha dos dies iguals perquè mai som dos dies els mateixos ni ens ha passat el mateix... Doncs, ara va el que us demano de fer (per fi, eh?): us proposo... (espereu, un punt i a part per fer-ho més clar).

Us proposo que desitgeu, imagineu i descriviu, la feina que us agradaria fer dintre de 10 anys. Sí, 10 anys. Teniu carta blanca per a somiar i escriure el que vulgueu, però sí us poso unes normes que cal respectar.
Es tracta de posar el que t'agradaria, no el que creus que passarà, per tant tu mateixa o tu mateix.
Allò que aconsegueixis ho seràs gràcies a l'esforç i el treball, ja pot ser estudiant, treballant, dedicant molt de temps... Res de loteries, ok? (i si penseu que us tocarà compreu-me un numeret, eh?)
Explica com et sents fent la feina que t'agradaria fer, explica perquè t'agrada, en què consisteix, perquè l'has triada, com hi has arribat, què et diuen els amics i amigues que tindràs dintre de 10 anys .
Sí, l'exercici no és fàcil, però vosaltres esteu acostumats a que les coses no us siguin fàcils, o no? A més, potser, lluitant, confiant i treballant, dintre de 10 anys...
Pani
I Bona Pasqua i Bones Vacances a tots i totes (encara que jo no us deixi descansar massa...).

I si ens presentem?

El primer que fa qualsevol persona quan arriba a un lloc, és saludar i presentar-se. Em dic Jordi, encara que per aquí la majoria em diuen Pani. Aquest trimestre sóc afortunat de tenir un grup de nois i noies adolescents de 15 a 17 anys, alumnes, que he pogut veure que tenen algunes coses en comú, una d'elles és que no eren massa conscients de tot allò de bo que són capaces i capaços de fer, que és molt.
De moment ja els he "torturat" amb algunes sessions de dinàmica de grup. Alguns d'ells i elles ja m'han fet de pare i mare, com ja explicaran si els bé de gust. En el fons, i això ja ho van entenent, no és tant allò que fem, sinó perquè ho fem. La veritat és que és una classe que espero amb ganes sempre que puc i, encara que un dia pots està més cansat que un altre, la seva bona actitud i col·laboració m'ajuda a concentrar-me en allò que volem fer.
Algú pot pensar que això és massa maco... Bé, és que la realitat, ben compartida, és maca. Tanmateix no importa massa si és bonic o no, sinó si tot plegat ens ajudarà, sobretot a ells, a demostrar i mostrar tot allò de bo que tenen i que, massa sovint, amaguen sota la pell adolescent del descontent i la rebel·lia.
Bé, i ara us toca a vosaltres: Bere, Oriol, Igor, Víctor, Sandra, Alba, Fany, Daniel, Jorgito, Paula, Patricia, Campa, Tania, Cristian, Núria, Marta, Raúl, Arabel, Fran, Anna i Jaume.
Sí, al cap i a la fi: estem per vosaltres. Per cert, i vosaltres, què hi penseu? Podeu presentar-vos i explicar el que hem fet fins ara? Com ho heu vist? Què fem? Què sembla què fem? Què fem en realitat? Bé, massa preguntes potser, ja m'enrotllo de nou... Però és que escrivint els vostres noms he vist tantes respostes bones...
Bona tarda i benvingudes i benvinguts totes i tots.