Coses que no pensava dir-me...

Si esperes a que deixi de ploure per a sonriure, per més aigua que caigui se t'assecarà el cor. En aquests dos mesos hem fet i pensat diverses acitivitats. Hem parlat dels altres i hem parlat de nosaltres. I també hem parlat de tu. Has parlat de tu. Si ho penses has arribat a elogiar a cadascun dels teus companys i els has fet una mica més feliços...
També vas veure que "volies ser com Beckham", o millor, no calia ser com Beckham, potser a Beckham ja li agradaria ser com tu ets o tenir alguna de les teves qualitats...
De fet, vam començar a somiar... I et vas permetre somiar i dir allò que voldries ser o allò que t'agradaria aconseguir. I entre reflexió teva i la dels altres, vas descobrir que el camí era llarg, però que hi havia camí...
També vam veure, després d'interpretar a classe el paper que han de fer a vegades els pares i les mares (no és tan fàcil, oi?), que les coses no són sempre el que semblen, que la caputxeta vermella potser no era tan innocent i que el llop potser tenia una fama que, ben escrita, podia arribar a canviar...
I per canviar, per millorar, calia saber on estaven els límits. També vam parlar d'aquests límits, dels límits als nostres somnis, d'allò que podem arribar a fer i ser. I Déu n'hi do el que es va poder llegir. Ja li agradaria a més d'un setciències saberut mostra la profunditat, encert i sinceritat que es podien llegir en els vostres comentaris...
I què em dieu de quan vam parlar de la violència. Mai és un tema còmode ni senzill, però de nou la profunditat, l'encert i la sinceritat es van obrir pas a la superfecialitat que a vegades es té sobre aquest tema. Vam parlar-hi també a classe, i vam veure que la violència s'autoalimenta i cal ser molt fort per trencar el seu cercle. Molt fort, i molt forta, és clar... I a la classe, en aquest grup, aquesta força i voluntat hi és. Potser dormia en algun cas, però "dormia" és un temps passat...
I què dir de tenir la sensibilitat d'escriure a una nena d'11 anys per explicar-li que també podem aprendre d'ella. I que ella ens pot ensenyar a aprofitar millor allò que tenim. I que nosaltres podem fer per ella simplement esforçant-nos per fer millor allò que hem de fer. Esforç... cansa fins i tot veure-la escrita. Però darrera aquestes línies després de dos mesos es llegeix esforç... el vostre esforç, el teu esforç...
Vam començar en un passadís anant a la dreta o la l'esquerra, sí o no... Si algú llegeix això i no hi era no ho entendrà. Nosaltres sí, ho entenem. Tu sí ho entens. No importa quedar-te sol o sola a un costat del passadís mentre creguis en el que fas. Però ets prou intel·ligent per canviar si cal de costat i seguir lluitant per fer les coses millor, per acontentar una família que creu en tu més del que et diu, per uns professors i professores que s'alegraran del teu èxit, per uns amics i amigues amb qui el compartiràs, per la Yoselin, pel teu esforç, per nosaltres, per... tu.
Potser que ara et diguis coses que no pensaves dir-te fa dos mesos. No dubtis que ets una mica millor. O no és una mica. Tu ho saps millor que ningú. Comparteix-ho amb orgull. Si has après a apreciar millor allò que ets capaç d'aconseguir, si saps dir que pots aconseguir-ho, si creus que t'estimes més i creus més en tu... ja haurà valgut la pena: felicita't!

Nota: després de dos mesos amb vosaltres, dos mesos bantant intensos de reflexió, estic segur que a cap se li assecarà el cor i que mai ningú us esborrarà el sonriure... per més que plogui!

Yoselín también quiere tener futuro

Uno de estos días, en clase, comenté que apadrinábamos en casa a Yoselín, de hecho algunos de vosotros también lo hacéis con otros niños y niñas... Ella tiene casi doce años, y ya sabéis que sus facilidades para el estudio son pocas, puesto que debe andar mucho cada día para asistir a unas clases que le permiten soñar mientras dedica tiempo a ayudar en el campo a su familia, la que le queda. No obstante recibe nuestra pequeña ayuda, y no piensa en desaprovecharla...
Pensando en ella, hablando su idioma, hemos recapacitado sobre aquello que quizás necesita más y aquello que seguramente nosotros, podríamos aprender de ella. Quizás podríamos escribirle, aquí, una carta cada uno. Nos presentamos, le decimos quienes somos, cómo vivimos, qué queremos ser y... luego ya la animamos a que también ella llegue a ser y le agradecemos aquello que creemos que podemos aprender de su proceder.
Quizás saber su realidad nos anime a aprovechar eso que llamamos aquí dificultades (estar obligados a estudiar) y allí le llaman... oportunidades. Tal vez lo que aquí rechazamos sin pestañear porque requiere esfuerzo, allí lo llaman necesidad, i de la necesidad nace el futuro...
En fin, que seguro que lo hacéis muy bien. Por cierto, en castellano esta vez sí, pero nada de faltas, así que revisemos bien aquello que escribamos tanto con el corrector como con el corazón.
Som-hi!