Coses que no pensava dir-me...

Si esperes a que deixi de ploure per a sonriure, per més aigua que caigui se t'assecarà el cor. En aquests dos mesos hem fet i pensat diverses acitivitats. Hem parlat dels altres i hem parlat de nosaltres. I també hem parlat de tu. Has parlat de tu. Si ho penses has arribat a elogiar a cadascun dels teus companys i els has fet una mica més feliços...
També vas veure que "volies ser com Beckham", o millor, no calia ser com Beckham, potser a Beckham ja li agradaria ser com tu ets o tenir alguna de les teves qualitats...
De fet, vam començar a somiar... I et vas permetre somiar i dir allò que voldries ser o allò que t'agradaria aconseguir. I entre reflexió teva i la dels altres, vas descobrir que el camí era llarg, però que hi havia camí...
També vam veure, després d'interpretar a classe el paper que han de fer a vegades els pares i les mares (no és tan fàcil, oi?), que les coses no són sempre el que semblen, que la caputxeta vermella potser no era tan innocent i que el llop potser tenia una fama que, ben escrita, podia arribar a canviar...
I per canviar, per millorar, calia saber on estaven els límits. També vam parlar d'aquests límits, dels límits als nostres somnis, d'allò que podem arribar a fer i ser. I Déu n'hi do el que es va poder llegir. Ja li agradaria a més d'un setciències saberut mostra la profunditat, encert i sinceritat que es podien llegir en els vostres comentaris...
I què em dieu de quan vam parlar de la violència. Mai és un tema còmode ni senzill, però de nou la profunditat, l'encert i la sinceritat es van obrir pas a la superfecialitat que a vegades es té sobre aquest tema. Vam parlar-hi també a classe, i vam veure que la violència s'autoalimenta i cal ser molt fort per trencar el seu cercle. Molt fort, i molt forta, és clar... I a la classe, en aquest grup, aquesta força i voluntat hi és. Potser dormia en algun cas, però "dormia" és un temps passat...
I què dir de tenir la sensibilitat d'escriure a una nena d'11 anys per explicar-li que també podem aprendre d'ella. I que ella ens pot ensenyar a aprofitar millor allò que tenim. I que nosaltres podem fer per ella simplement esforçant-nos per fer millor allò que hem de fer. Esforç... cansa fins i tot veure-la escrita. Però darrera aquestes línies després de dos mesos es llegeix esforç... el vostre esforç, el teu esforç...
Vam començar en un passadís anant a la dreta o la l'esquerra, sí o no... Si algú llegeix això i no hi era no ho entendrà. Nosaltres sí, ho entenem. Tu sí ho entens. No importa quedar-te sol o sola a un costat del passadís mentre creguis en el que fas. Però ets prou intel·ligent per canviar si cal de costat i seguir lluitant per fer les coses millor, per acontentar una família que creu en tu més del que et diu, per uns professors i professores que s'alegraran del teu èxit, per uns amics i amigues amb qui el compartiràs, per la Yoselin, pel teu esforç, per nosaltres, per... tu.
Potser que ara et diguis coses que no pensaves dir-te fa dos mesos. No dubtis que ets una mica millor. O no és una mica. Tu ho saps millor que ningú. Comparteix-ho amb orgull. Si has après a apreciar millor allò que ets capaç d'aconseguir, si saps dir que pots aconseguir-ho, si creus que t'estimes més i creus més en tu... ja haurà valgut la pena: felicita't!

Nota: després de dos mesos amb vosaltres, dos mesos bantant intensos de reflexió, estic segur que a cap se li assecarà el cor i que mai ningú us esborrarà el sonriure... per més que plogui!

Yoselín también quiere tener futuro

Uno de estos días, en clase, comenté que apadrinábamos en casa a Yoselín, de hecho algunos de vosotros también lo hacéis con otros niños y niñas... Ella tiene casi doce años, y ya sabéis que sus facilidades para el estudio son pocas, puesto que debe andar mucho cada día para asistir a unas clases que le permiten soñar mientras dedica tiempo a ayudar en el campo a su familia, la que le queda. No obstante recibe nuestra pequeña ayuda, y no piensa en desaprovecharla...
Pensando en ella, hablando su idioma, hemos recapacitado sobre aquello que quizás necesita más y aquello que seguramente nosotros, podríamos aprender de ella. Quizás podríamos escribirle, aquí, una carta cada uno. Nos presentamos, le decimos quienes somos, cómo vivimos, qué queremos ser y... luego ya la animamos a que también ella llegue a ser y le agradecemos aquello que creemos que podemos aprender de su proceder.
Quizás saber su realidad nos anime a aprovechar eso que llamamos aquí dificultades (estar obligados a estudiar) y allí le llaman... oportunidades. Tal vez lo que aquí rechazamos sin pestañear porque requiere esfuerzo, allí lo llaman necesidad, i de la necesidad nace el futuro...
En fin, que seguro que lo hacéis muy bien. Por cierto, en castellano esta vez sí, pero nada de faltas, así que revisemos bien aquello que escribamos tanto con el corrector como con el corazón.
Som-hi!

Les rimes de la violència

Un dia estava parlant amb un pare que em deia que estava preocupat per l'actitud del seu fill a casa. El seu fill ja tenia 16 anys i es comportava de forma violenta amb el pare i la mare. Més enllà de discutir arribava a insultar i en més d'un moment fins i tot amenaçava físicament els seus progenitors. Per cert, a l'escola ningú ho sospitava ja que tenia un comportament molt correcte. Cert és que tenia un amic que li va començar a parlar de Hitler, de nazis i de temes semblants, i ell s'hi estava enganxant... Però el que més recordo va ser una frase del pare: "Jo al meu fill sempre li he dit que la violència no serveix per a res. I sí, li pego a vegades alguna bofetada, però això no és violència, sóc el seu pare...".

Doncs em va fer pensar... 16 anys i reben encara bofetades... Crec que Hitler ja està mort, i que la seva ideologia millor enterrar-la, però les bofetades són actuals i ben vives...

Sóc pare i reconec que, quan eren més petits, algun cop al cul se'm va escapar amb els meus fills (ara tenen 11 i 13 anys). Però reconec que significava que no tenia més arguments, igual que poques vaig haver de donar. I no estic orgullós de cap, igual que tampoc penso que els hagi traumatitzat ni tampoc que per elles els meus fills siguin millors o pitjors. Confesso que preferiria haver-les evitat, però no en sabia més (ni en sé més). I ara arribo al tema. Crec que ho feia per impotència. Com no sabia com fer entendre el que volia... copet al cul. I aconseguia momentàniament el que volia (que no toqués un endoll, o que no es barallés amb el seu germà -en aquest cas sembla mentida pegar perquè no peguin...-), però el mètode...

I d'això us proposo parlar, perquè tinc el convenciment que la violència, que n'hi ha de molts tipus, rima amb moltes coses. Per exemple amb impotència, sí, però també amb injustícia, frustració o inutilitat...

En fi, ja direu...

Qui posa el límit?

Heu expressat gairebé tots i totes el que voldríeu ser. També hem vist que a vegades les aparences enganyen, o que potser ens han explicat malament alguna part del conte de la vida. O potser és que en realitat la vida no és un conte on tot està escrit, i som nosaltres els que escrivim allò que som i serem... En fi, ara us toca dir-ho. Què podem fer per ser allò que volem? I si veiem dificultats, centrem-nos en les que podem salvar. I diguem com ho podem fer. Ia si algú no sap com... que demani ajuda. El grup ja és prou bo i solidari com per assegurar que algú ens ajudarà a trobar una solució. I segur també que ho farà molt a gust. Forma d'agrair-li? Ajudem a un altre, segur que podrem en algun moment.

I si estem escrivint malament la nostra història?

Fa temps em va arribar aquesta història. Fins i tot un dia la vaig explicar en un Bon Dia. Per si un cas us la torno a posar avui aquí perquè la recordeu. Després de llegir-la us agrairia que escriguíssiu alguna reflexió sobre ella i la nostra vida. No serà que algú ens ha explicat les coses al revés? I si actuem pensant que les coses aniran com sempre, i resulta que aquest sempre era mentida? I si els llops són bons i les caputxetes, per vermelles que siguin, unes malcriades insoportables? I si... En fi, llegiu, penseu i... compartiu el que penseu.

EL LOBO FEROZ

El bosque era mi casa. Vivía feliz allí, y me gustaba tenerlo limpio y cuidado. Tenía muchos amigos y me encantaba hablar con ellos.

Un día de mucho sol, cuando estaba recogiendo unas basuras que habían dejado en el bosque unos excursionistas, oí unos pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi venir una niña, vestida de una manera muy divertida, toda de rojo y con una capucha en la cabeza. Como si se quisiera esconder de algo, y de una manera alegre y despreocupada, iba destrozando las flores, pisando la hierba, y también tirando al suelo los papeles de los caramelos que se iba comiendo.

Naturalmente le pregunté quién era, de donde venía, dónde iba, etc. Ella me contestó, mientras cantaba y bailaba, que iba a ver a su abuelita y que le llevaba una cesta con miel. Me pareció una niña maja, pero un poco sospechosa vestida de aquella manera tan extraña. Y yo debía velar por el bosque, que era mi casa.

Decidí que debía avisar a la abuela para que le explicara que no se puede ir por la casa de otros sin decir nada, ensuciándolo todo y vestida de aquella forma. Podía asustar a alguno de los habitantes del bosque.

Como se debió distraer por el camino, yo llegué antes que ella a casa de la abuela. Era una señora muy simpática. Le expliqué la actitud de su nieta y coincidió conmigo en que merecía una lección. Me pidió que me quedara allí a esperar a su nieta para decirle que volviera a su casa. Mientras tanto la abuela se iba a ver a su hija y a explicarle el comportamiento de la niña.

Cuando llegó la niña, yo la invité a entrar en la casa. Me había vestido con la ropa de la abuela, ya que el día era bastante frío y aquella señora no había encendido la chimenea.

La niña, nada más verme, me hizo un comentario bastante desagradable sobre mis orejas. Como que ya me han insultado en otras ocasiones, le contesté que tenían aquella forma para oírla mejor.

La niña me caía bien, pero volvió a realizar otra observación desagradable e insultante sobre lo salidos que tenía los ojos. Entenderéis que empezara a sentirme incómodo y molesto: aquella niña era bastante antipática. Como no me quería enfadar le dije que eran de aquella manera para verla mejor.

Pero como le gustaba meterse mucho con los demás, insistió de nuevo, y tocó mi punto débil: los dientes. Siempre he tenido problemas con mis dientes, tan grandes y feos. He estado siempre acomplejado por los dientes, y este comentario me pareció muy desagradable. Sé que debería haberme controlado, pero salté sobre ella y le dije que eran así para comérmela mejor.

Seamos serios. Ningún lobo puede comerse a una niña. Lo sabe todo el mundo. Pera esta niña tan estrafalaria y maleducada comenzó a correr por dentro de la casa mientras gritaba. Yo corría detrás suyo para intentar calmarla. Como llevaba puesta la ropa de la abuela y me molestaba, me la quité. Todavía fue peor.

De repente la puerta se abrió, apareció un cazador con una escopeta y comenzó a disparar. Suerte que tenía poca puntería y pude escaparme por la ventana.

Me gustaría decir que este fue el final de la historia, pero no es así. La abuela nunca quiso explicar la verdad sobre lo sucedido, y, rápidamente, se extendió el rumor que yo era un animal feroz, devorador de niñas y muy malo. Todo el mundo empezó a dejarme de lado.

No sé que le pasó a aquella niña estrafalaria y antipática, pero, desde entonces, yo siempre estoy solo, nadie quiere hablar conmigo y no soy nada feliz.

En fi, i si les coses no fossin com sempre havíem pensat? Tu diràs...

Mirant al futur: i si els somnis...

La feina de mestre, d'educador, no és gens fàcil ni senzilla, i en qualsevol cas té compensacions que no es paguen només en diners. Tampoc penseu que treballaria per la cara, eh? Avui tot el grup hem anat a la sala d'ordinadors. Era el darrer dia abans de vacances. La Marta, en Campa i l'Alba havien d'aprofitar per començar a participar en el blog i tots plegats ens hem trobat per a registrar-nos com a darrera feina. I hem quedat que ja penjaria algun comentari per a què hi penséssim i poguéssim dir tots la nostra (aquest que ara llegeixes).
Tenia pensat altres temes, més de temari oficial d'escola, però ho he canviat perquè algú, i aquest algú potser ho recordarà, m'ha dit que calia que ho posés aviat, ja que si marxava fora de vacances no ho podria fer. M'ha il·lusionat (als que ens diuen algunes persones "ximplets" ens sol passar això de la il·lusió) creure que ho deia de veritat. De fet crec en allò que dieu perquè després sabeu que teniu el compromís de fer-ho (i si no, millor callar, oi?). De fet són coses que estem aprenent junts (porto 44 anys aprenent, sobretot per tenir la sort de compartir la vida amb gent que m'ensenya): responsabilitat, creure en un mateix o en una mateixa, ser conscients que teniu moltes virtuts que cal que comencin a amagar alguns defectes que ja fa massa que ensenyeu, cal que caduquin!
Llegint el que vau escriure es veia clar que no només sabeu canviar. També voleu. I, en aquest cas, voler és poder. I ara arribem al quid de la qüestió. Esteu acabant una etapa important de la vostra vida, si més no, de la vostra vida escolar. El món no acabar amb l'ESO, però mira, entre tenir-la o no... val la pena lluitar-hi, no? Crec que no hi ha ningú ja al costat del passadís on vol dir No (i això només ho entendrem nosaltres, recordeu la fila i el Si/No, oi?). Ningú.
En qualsevol cas us demano, ara que esteu de vacances, més relaxats (ara de forma legal, no com quan algú es relaxa a classe, quan no toca...) us vull demanar un exercici... d'imaginació. Sí, imaginació.
Abans us he dit que la vida d'un mestre o d'un educador no és senzilla. Potser el que ho fa menys és que tractem amb persones, tot i que això també ho fa meravellós i atractiu, creieu-me. Mai hi ha dos dies iguals perquè mai som dos dies els mateixos ni ens ha passat el mateix... Doncs, ara va el que us demano de fer (per fi, eh?): us proposo... (espereu, un punt i a part per fer-ho més clar).

Us proposo que desitgeu, imagineu i descriviu, la feina que us agradaria fer dintre de 10 anys. Sí, 10 anys. Teniu carta blanca per a somiar i escriure el que vulgueu, però sí us poso unes normes que cal respectar.
Es tracta de posar el que t'agradaria, no el que creus que passarà, per tant tu mateixa o tu mateix.
Allò que aconsegueixis ho seràs gràcies a l'esforç i el treball, ja pot ser estudiant, treballant, dedicant molt de temps... Res de loteries, ok? (i si penseu que us tocarà compreu-me un numeret, eh?)
Explica com et sents fent la feina que t'agradaria fer, explica perquè t'agrada, en què consisteix, perquè l'has triada, com hi has arribat, què et diuen els amics i amigues que tindràs dintre de 10 anys .
Sí, l'exercici no és fàcil, però vosaltres esteu acostumats a que les coses no us siguin fàcils, o no? A més, potser, lluitant, confiant i treballant, dintre de 10 anys...
Pani
I Bona Pasqua i Bones Vacances a tots i totes (encara que jo no us deixi descansar massa...).

I si ens presentem?

El primer que fa qualsevol persona quan arriba a un lloc, és saludar i presentar-se. Em dic Jordi, encara que per aquí la majoria em diuen Pani. Aquest trimestre sóc afortunat de tenir un grup de nois i noies adolescents de 15 a 17 anys, alumnes, que he pogut veure que tenen algunes coses en comú, una d'elles és que no eren massa conscients de tot allò de bo que són capaces i capaços de fer, que és molt.
De moment ja els he "torturat" amb algunes sessions de dinàmica de grup. Alguns d'ells i elles ja m'han fet de pare i mare, com ja explicaran si els bé de gust. En el fons, i això ja ho van entenent, no és tant allò que fem, sinó perquè ho fem. La veritat és que és una classe que espero amb ganes sempre que puc i, encara que un dia pots està més cansat que un altre, la seva bona actitud i col·laboració m'ajuda a concentrar-me en allò que volem fer.
Algú pot pensar que això és massa maco... Bé, és que la realitat, ben compartida, és maca. Tanmateix no importa massa si és bonic o no, sinó si tot plegat ens ajudarà, sobretot a ells, a demostrar i mostrar tot allò de bo que tenen i que, massa sovint, amaguen sota la pell adolescent del descontent i la rebel·lia.
Bé, i ara us toca a vosaltres: Bere, Oriol, Igor, Víctor, Sandra, Alba, Fany, Daniel, Jorgito, Paula, Patricia, Campa, Tania, Cristian, Núria, Marta, Raúl, Arabel, Fran, Anna i Jaume.
Sí, al cap i a la fi: estem per vosaltres. Per cert, i vosaltres, què hi penseu? Podeu presentar-vos i explicar el que hem fet fins ara? Com ho heu vist? Què fem? Què sembla què fem? Què fem en realitat? Bé, massa preguntes potser, ja m'enrotllo de nou... Però és que escrivint els vostres noms he vist tantes respostes bones...
Bona tarda i benvingudes i benvinguts totes i tots.