Un dia estava parlant amb un pare que em deia que estava preocupat per l'actitud del seu fill a casa. El seu fill ja tenia 16 anys i es comportava de forma violenta amb el pare i la mare. Més enllà de discutir arribava a insultar i en més d'un moment fins i tot amenaçava físicament els seus progenitors. Per cert, a l'escola ningú ho sospitava ja que tenia un comportament molt correcte. Cert és que tenia un amic que li va començar a parlar de Hitler, de nazis i de temes semblants, i ell s'hi estava enganxant... Però el que més recordo va ser una frase del pare: "Jo al meu fill sempre li he dit que la violència no serveix per a res. I sí, li pego a vegades alguna bofetada, però això no és violència, sóc el seu pare...".
Doncs em va fer pensar... 16 anys i reben encara bofetades... Crec que Hitler ja està mort, i que la seva ideologia millor enterrar-la, però les bofetades són actuals i ben vives...
Sóc pare i reconec que, quan eren més petits, algun cop al cul se'm va escapar amb els meus fills (ara tenen 11 i 13 anys). Però reconec que significava que no tenia més arguments, igual que poques vaig haver de donar. I no estic orgullós de cap, igual que tampoc penso que els hagi traumatitzat ni tampoc que per elles els meus fills siguin millors o pitjors. Confesso que preferiria haver-les evitat, però no en sabia més (ni en sé més). I ara arribo al tema. Crec que ho feia per impotència. Com no sabia com fer entendre el que volia... copet al cul. I aconseguia momentàniament el que volia (que no toqués un endoll, o que no es barallés amb el seu germà -en aquest cas sembla mentida pegar perquè no peguin...-), però el mètode...
I d'això us proposo parlar, perquè tinc el convenciment que la violència, que n'hi ha de molts tipus, rima amb moltes coses. Per exemple amb impotència, sí, però també amb injustícia, frustració o inutilitat...
En fi, ja direu...
4 comentaris:
Doncs ja he llegit els 3 primers comentaris i ja feu pensar. Bé i molt.
Com diu la Fany també crec que no perquè t'hagin donat un cop al cul els pares et tornis així o aixà. I jo també recordo haver-me barallat amb algú quan era petit (tot i que conec gent que no s'ha barallat mai).
Pel que fa al que dius Jaume de "Quan es peguen bofetades crec que és perquè un no té el control de la situació"... doncs la veritat, penso molt semblant a tu en aquest punt. "Com no fas el que vull o no ets com vull... et pego perquè no sé o no m'han ensenyat a fer una altra cosa". Seria això, no?
Pel que dius Tania, només afegir que sempre és millor buscar altres maneres de demostrar que estimem als altres que pegar. I potser qui pega, estima, però no serà pegant que ho demostri (en tot cas estima i en un moment determinat no sap demostrar d'una altra manera que estima: sona estrany, no?).
Doncs també d'acord amb el que diu la Paula, Víctor, Marta sobre les bofetades al cul i això de la violència amb els fills/es d'algunes persones que es diuen mares o pares. Tanmateix segueixo preguntant si el cop al cul no és dir "et pego perquè no sé com fer-t'ho entendre".
I més d'acord que a certa edat ja sembla mentida que no ens entenguem parlant...
Però compte amb voler enviar ningú a la cambra de gas: la diferència entre el botxí ("verdugo") i la víctima és la llei. I la llei pot canviar. Com no sabem què fer amb algunes persones, les matem. Doncs... no ho veig gens clar. El que sí veig clar és que sembla fàcil pensar si mates et mato i tan tranquil. Doncs llavors tu i jo som iguals no? (i abans que algú em comenci amb què si no se'ls mata els assassins surten lliures, potser el que hauríem de canviar són les lleis que permetin que surtin lliures, no?).
I com dieu alguns (Tania...) sovint veiem normal allò que hem vist o vivim a prop. Si vius a prop de la violència has de tenir les idees molt clares per no pensar que és un camí... "normal" ("jo no vull fer-ho, però ho faig", he sentit a vegades...)
Hem acabat i no puc comentar més avui. Però compte amb pensar que hi ha motius per a la violència. Crec que hi ha motius per a la impotència de no saber aconseguir el que vols per un altre camí. Ser no violent costa més que ser violent. Molt més.
Doncs no crec que hi hagi escrita una edat on ja no s'ha de pegar. De fet millor no pegar mai. El que sembla clar és que quan tenim altres mètodes com el diàleg o la prevenció (tapar els forats dels endolls)... per què pegar?
Pel que fa a pensar que si matem un deliqüent, un deliqüent menys... ho sento, però no puc estar d'acord si penso i crec que la vida és sagrada i cal respectar-la. Pensem en alternatives, no com pensen els deliqüents... encara que nosaltres no ho siguem per pensar-ho, és clar.
Trobar solucions, alternatives... que ens permetin seguir sentint-nos persones: tot un repte.
Publica un comentari a l'entrada