Coses que no pensava dir-me...

Si esperes a que deixi de ploure per a sonriure, per més aigua que caigui se t'assecarà el cor. En aquests dos mesos hem fet i pensat diverses acitivitats. Hem parlat dels altres i hem parlat de nosaltres. I també hem parlat de tu. Has parlat de tu. Si ho penses has arribat a elogiar a cadascun dels teus companys i els has fet una mica més feliços...
També vas veure que "volies ser com Beckham", o millor, no calia ser com Beckham, potser a Beckham ja li agradaria ser com tu ets o tenir alguna de les teves qualitats...
De fet, vam començar a somiar... I et vas permetre somiar i dir allò que voldries ser o allò que t'agradaria aconseguir. I entre reflexió teva i la dels altres, vas descobrir que el camí era llarg, però que hi havia camí...
També vam veure, després d'interpretar a classe el paper que han de fer a vegades els pares i les mares (no és tan fàcil, oi?), que les coses no són sempre el que semblen, que la caputxeta vermella potser no era tan innocent i que el llop potser tenia una fama que, ben escrita, podia arribar a canviar...
I per canviar, per millorar, calia saber on estaven els límits. També vam parlar d'aquests límits, dels límits als nostres somnis, d'allò que podem arribar a fer i ser. I Déu n'hi do el que es va poder llegir. Ja li agradaria a més d'un setciències saberut mostra la profunditat, encert i sinceritat que es podien llegir en els vostres comentaris...
I què em dieu de quan vam parlar de la violència. Mai és un tema còmode ni senzill, però de nou la profunditat, l'encert i la sinceritat es van obrir pas a la superfecialitat que a vegades es té sobre aquest tema. Vam parlar-hi també a classe, i vam veure que la violència s'autoalimenta i cal ser molt fort per trencar el seu cercle. Molt fort, i molt forta, és clar... I a la classe, en aquest grup, aquesta força i voluntat hi és. Potser dormia en algun cas, però "dormia" és un temps passat...
I què dir de tenir la sensibilitat d'escriure a una nena d'11 anys per explicar-li que també podem aprendre d'ella. I que ella ens pot ensenyar a aprofitar millor allò que tenim. I que nosaltres podem fer per ella simplement esforçant-nos per fer millor allò que hem de fer. Esforç... cansa fins i tot veure-la escrita. Però darrera aquestes línies després de dos mesos es llegeix esforç... el vostre esforç, el teu esforç...
Vam començar en un passadís anant a la dreta o la l'esquerra, sí o no... Si algú llegeix això i no hi era no ho entendrà. Nosaltres sí, ho entenem. Tu sí ho entens. No importa quedar-te sol o sola a un costat del passadís mentre creguis en el que fas. Però ets prou intel·ligent per canviar si cal de costat i seguir lluitant per fer les coses millor, per acontentar una família que creu en tu més del que et diu, per uns professors i professores que s'alegraran del teu èxit, per uns amics i amigues amb qui el compartiràs, per la Yoselin, pel teu esforç, per nosaltres, per... tu.
Potser que ara et diguis coses que no pensaves dir-te fa dos mesos. No dubtis que ets una mica millor. O no és una mica. Tu ho saps millor que ningú. Comparteix-ho amb orgull. Si has après a apreciar millor allò que ets capaç d'aconseguir, si saps dir que pots aconseguir-ho, si creus que t'estimes més i creus més en tu... ja haurà valgut la pena: felicita't!

Nota: després de dos mesos amb vosaltres, dos mesos bantant intensos de reflexió, estic segur que a cap se li assecarà el cor i que mai ningú us esborrarà el sonriure... per més que plogui!